És la monogàmia una cosa natural o és una construcció
social? Tenim els humans la capacitat d’estimar romànticament a més d’una
persona al mateix temps? Podem viure i organitzar la nostra vida sexo-afectiva
en una estructura més àmplia que la parella tradicional? Estimar a una dona o
un home significa necessàriament renunciar a una altra o altres?
L’amor romàntic, que és el sistema amorós sota el qual
vivim i organitzem les nostres relacions, diu que la vida afectiu-sexual ha de
ser de dos en dos que siguin heterosexuals, amb la idea que el seu amor sigui
exclusiu i per a tota la vida, amb fidelitat física i sentimental: monogàmia. Es troba
legítim i natural sentir gelos d’altres persones quan es considera que poden amenaçar la relació amorosa.
Però el sistema relacional al qual estem acostumats es
va desmuntant. Apareixen els matrimonis homosexuals, els divorcis, les parelles
seqüencials, les famílies reconstituïdes, amb fills que no provenen d’una sola
relació. Totes aquestes opcions, encara que es desvïin de la tradició, avui en dia són habituals i no escandalitzen.
En tot cas, el que no es qüestiona és la monogàmia. Com
hem dit abans, l’estructura és el duo, i aquelles persones que volen viure la
seva vida sentimental i eròtica en un grup més numerós i amb el consentiment de
tots els implicats, estan trencant amb una norma tan arrelada en la nostra
cultura amorosa que provoca sorpresa o fins i tot incomoditat.
En el programa sobre el poliamor, vam voler ampliar horitzons i indagar
en altres opcions afectives; les relacions obertes, el poliamor, l’anarquia
relacional.
